Resumiendo: que de tanto esperar, se me ha pasado la temporada de los guisantes, y ahora, no os quedará más remedio que hacerlos congelados... a mí me gustan de todas maneras, pero hay que reconocer, que los guisantes frescos, y desgranados por uno mismo... son otro alimento, no tienen ni el mismo sabor ni la misma textura que los congelados. Por cierto, y hablando de ellos... todavía no he quedado convencida con ninguna de las explicaciones que he leído sobre el tema, sobre si los guisantes deben ser considerados más verdura o leguminosa. Y si. Me inquieta.
Ingredientes: (para 3-4 personas)
- Entre 0,5 y 1 kg de guisantes para desgranar por persona (dependiendo del "saque" de los comensales).
- Aceite de oliva
- Ajo
- 2 cebolletas
- Vino blanco seco
- Agua
- Sal
- Butifarra negra
Elaboración:
Laminar unos ajitos y dorar en una cazuela con aceite caliente, a fuego lento. Añadir dos cebollas laminadas cortadas en juliana muy finita.
A medio cocer, añadir sal y cuando la cebolla pierda su color blanco, añadir un chorretón de vino blanco.
Subir el fuego para que evapore, y volver a bajarlo para añadir los guisantes desgranados.
Remover con cuchara de madera unos minutos para que se rehoguen bien y añadir un cucharón de agua caliente (la necesaria para que no se peguen). Tapar la cazuela y ir añadiendo agua caliente si es necesario durante los 20 minutos que suele durar la cocción.
Rectificar de sal (sin pasarse, que la butifarra tiene sal!) y añadir la butifarra cortada a rodajas gorditas. Cuando la butifarra esté blandita... ya hemos terminado!
5 comentaris:
Moltes gràcies, Sara, pels teus afalagadors mots sobre el nostre bloc, que ens animen no saps com. He de desfer, però, una confusió, i és que la Glòria i jo no som matrimoni, sinó dos magnífics amics que es coneixen des de fa molts anys i a qui els uneix el plaer per les arts en general, encara que a ella en això de la cuina és defineix com a “només usuària”. :))
Celebro moltíssim que la recepta que vaig penjar dels pèsols ofegats t’hagi donat tantes satisfaccions, i et dono tota la raó pel que fa a la diferència que hi ha entre els pèsols congelats i els naturals, que per cert i segons em comentava el pagès de Teià a qui normalment els hi compro quan n’és la temporada, cada cop és més escàs el seu cultiu a tota la comarca del Maresme, on les noves urbanitzacions han fet estralls a les zones abans dedicades als conreus.
De tota manera, els que venen congelats són una bona solució per als qui ens agrada menjar pèsols a qualsevol època de l’any.
Una abraçada.
ohh aixó si que es de la meva debilitat, simplement boníssims.
felicitats
La Sara és que és així, Enric... li agraden tant les bodes que et monta un matrimoni en un tres i no res...jajaja.
La recepta té bones pintes. El contrast de la buti amb els pèsols sembla guay.
Jo, quan arriba l'època de pèsols, en compro un munt i, una vegada desgranats els congelo, així també intento estirar una mica la temporada. Els congelats estan bé, però, com tot, no és el mateix...
Sari, ja saps que allò que m'ha agradat més de la recepta és el nom.
Al pato le haces la cama y a los pobres guisantes vas y los ahogas... ¡ya te vale! jejeje.
Hahahahahaha! Que bo, Seyerana, no coneixia aquesta faceta de la Sara! Hahahahahaha! Una abraçada a totes dues!
Enric: disculpa l'error! En fí... quedem-nos amb les coses bones, l'amistat, l'amor i aquests pèsols que són per fer perdre el sentit! És una llàstima això del cultiu del pèsol, erò tant cert... a part del sòl, cada cop hi ha menys valents que es dediquen al cultiu!
Gina: tasta'ls, si t'agraden els pèsols, queden tant tendres...
Seyerana: exijo una retractación sobre mis gustos, por lo menos de un post de largo (y especialmente después de escuchar durante más de una hora -o eso me pareció- como me organizabas con tu "pon" - tu eres "pin" en este caso - mi hipotética boda). Lo exijo, en serio (creo que me lo merezco, no??). Bona idea lo de comprar per congelar! L'any que ve segur que ho faré!
Enric: és normal que no la coneguèssis perquè no existeix... no li facis gaire cas al trasto de "Con las manos en la masa" que em porta pel camí de l'amargura...
Petons a tots i gràcies pels vostres comentaris!
Publica un comentari a l'entrada